Iuca

La nul·la presència d'aquest aliment en la gastronomia espanyola fa que les formes de cuinat siguin monòtones i es limitin a cuinar la tapioca, el derivat de iuca més conegut, com si fos una sopa. La tapioca es pot cuinar amb llet o amb brou de verdures, fregir-se, rostir-se o servir per a aromatitzar i espessir purés.

Als seus països d'origen, a la iuca i els seus derivats se'ls dona molts usos. La seva farina substitueix a la farina de blat en l'elaboració de totes les receptes que la inclouen, com a pans, galetes, brioixeria, croquetes, salses… Té l'avantatge d'estar lliure de gluten, per la qual cosa és un ingredient a tenir en compte en la cuina per a celíacs.

La iuca que es deixa assecar al sol després de la collita és la base per a elaborar productes fermentats. La fermentació contribueix a la seguretat alimentària als països més desfavorits, ja que el propi procés millora el contingut nutritiu de l'aliment fermentat (més vitamines, aminoàcids essencials, les proteïnes són més fàcils de digerir…). A Àfrica occidental és molt consumit el gari, una farina grumosa seca feta de iuca fermentada. Es barreja amb brou o aigua per a elaborar una sopa densa (foufou), equivalent a les farinetes a Sud-amèrica. Serveix també d'ingredient per a afegir a tota mena de guisats, de verdures, de carns o de peixos.

A Sud-amèrica és habitual consumir la iuca bullida (com si fos un puré) o fregida (similar a les patates fregides). La farina de iuca s'empra també per a fer pa de iuca. Se sol afegir formatge a la massa donant com a resultat els tradicionals pans de formatge. A Indonèsia i Tailàndia s'elaboren fideus amb el midó de la iuca que serveixen com a substituts de l'arròs.

El casabe és un altre producte derivat de la iuca. Es pela el tubercle i la polpa es ratlla. S'esprem col·locant sobre la polpa suficient pes per a eliminar tots els sucs al midó i expulsar el compost tòxic. Només s'aprofita el residu, que es transforma en una espècie de galeta o coca, també conegut com a pa de iuca sense fermentar.